Paraigua

Quan era al carrer dels Santuaris ha començar a ploure i he obert el paraigua. En tombar, d'un portal n'ha sortit un noi d'uns tretze anys i m'ha demanat si es podia aixoplugar amb mi. Le importa que le acompañe? Anava a l'escola de la plaça. Mentre caminàvem li he preguntat si tenia pressa. M'ha dit que anava bé però que si hagués pujat a casa a canviar-se de roba hauria fet tard. Li he contestat que això volia dir que jo era vell i que em costava seguir el seu pas de jove. Si quiere vamos más despacio. No, no cal, així va bé.
       S'ha acomiadat molt agraït i amb veu de sorpresa, com recordant tots els obstacles que havíem sortejat plegats: gent que corria xopa, les remullades dels cotxes o les acrobàcies per capejar els paraigües cecs que de sobte apareixien de cara enmig de la foscor.