1. L'ull de Santa Llúcia
Hi havia una vegada una muntanya que al fons del pendent de ponent hi vivia ella i en l'altre, gairebé al final de llevant, ell. Es pot dir que els dos llocs eren simètrics d'una mitja el·lipse, d'una corba geomètrica, la distància dels dos punts de la qual equidistava de l'eix o del cim.
Ell era nouvingut al barri. Ella hi vivia feia uns vint anys. Un dia d'estiu es van trobar al capdamunt on hi ha un santuari. Es reconegueren, n'estaven certs, tot i que no sabien d'on ni de quan. Aquesta seguretat els donà una confiança de tracte que dia a dia anà creixent.
Mai no es demanaren cap explicació de per què les coses havien anat així. Estaven contents d'una alegria gran, com si tota la seva vida hagués estat pensada tan sols per a aquest moment. Aquest moment era tots els moments. Però també estaven contents d'una alegria petita: haver-se trobat precisament avui, un dia qualsevol, un cop més, com sempre, això era tot. Quan es miraven confirmaven que tot el que havien passat per arribar fins aquí havia valgut la pena. Eren al país de les coses últimes, molt aprop de les coses primeres.
És com si s'haguessin reconegut d'algun lloc remot i antiquíssim, en una mena de «tu hi eres allà» sense saber on. Era un lloc, però, que per a ambdós era tan real com el d'ara. Un lloc que imposava i s'imposava, que obligava i elevaba.
El fet és que els dies poc a poc s'anaren ordenant com una processó d'esdeveniments que giraven a l'entorn d'aquest gran moment: «Ens trobarem».
De vegades des de casa, en nits de lluna, sentia com si pengés d'una vara molt llarga que s'aguantava al cim de la muntanya com un fidel de balança i que a l'altre extrem del pal hi descansava ella somrient. De vegades, en silenci, podia percebre la seva respiració. Depenc d'ella, es deia, és el meu contrapès. Això és un gran misteri, aquesta és la musica de l'univers. Aquest és el fluxe, aquest és el dibuix.
2. Era de nit
Un dia ella digué:
—I tu, què feies el 85? Com és que no vas venir a ajudar-me? Com és que no hi eres allà?
I ell li contestà:
—Tens raó. Com és que no vaig venir! Com és que no hi era jo allà amb tu. Tens raó: que encara no ens coneguéssim no és cap excusa. Em sap greu.
Més tard, baixant cap a casa, no es podia treure del cap aquesta mena de temps on tots els moments són present, una mena de sempre, un temps que en qualsevol moment ens pot venir a demanar comptes d'un instant de la nostra vida com si es tractés d'ara mateix. Un ara fet de tots els nostres ara, presents i vius. El molt misteriós temps de l'amor.
Somrient, ella li havia dit:
—En aquesta mena de temps on tots els moments són present, el fet que ara siguis amb mi vol dir que també hi eres el 85 encara que no ens coneguéssim.
...veuen dibuixos a les estrelles però aquests dibuixos no tenen res a veure amb la immensitat del dibuix que els acull. Ells hi viuen allà. Són allà. Fan cas d'aquest dibuix, no els defrauda. Són el dibuix. Són els benaventurats.
I vaig dir:
—Ja entenc. La vida sencera és una aquarel·la immensa, un més-que-dibuix, una evidència, un fris grandiós com tu i jo ara. Ja sé, em demanes que hi vagi, que et vingui, que entri, que m'hi submergeixi, que faci un doble salt mortal.
Ella digué somrient:
—Tu aixeques la pell de l'aigua sota la qual dorm una part de mi a l'ombra de la mar.
4. La flor groga
T'escric per explicar-te que ahir em vaig trobar una amiga. Era fosc i de sobte digué: —Vine que et presentaré algú. Però ho va dir amb una veu especial, com transparent, il·luminativa, reveladora i molt donadora.
A mida que avançàvem per la foscor —On em portarà? Amb qui hauré de parlar? Com serà aquesta persona?— el temps anava prenent la categoria d'aquell temps expectant de les coses grans. Tot i que era un joc, podia passar de tot.
M'agafà la mà i digué: —Mira!
Jo vaig mirar i era un bosc on hi havia milers de llumets grocs espurnejants com estels.
—Mira, vine. I vàrem entrar.
Inexplicablement, allà, la felicitat era completa i no mancava res.
Aquest matí m'he llevat volent saber si allò d'ahir al vespre havia passat realment i he tornat al lloc dels fets.
Ara ho entenia. Les estrelles que havia vist eren les perles, les margarites de l'arbust.
Deu haver estat per això que l'enramada m'ha reconegut i m'ha saludat.
—Tu ets aquell que vas venir ahir al vespre, oi? Com és que ella no ha vingut? Saps? Me l'estimo. Ella em parla i em tracta com una persona. M'explica els seus secrets somrient i en dies de lluna, quan no ens veu ningú, cantem alguna cançó junts i la felicitat és completa. Ella també m'estima. T'ho havia de dir.
5. Eren temple?
Eren contemplació? Eren ells que, quan es trobaven, feien del no res i de repent un temple que resplendia amb un to com de jaspi i de cornalina i el rodejava una llum com la de l'arc iris, d'un to semblant al de la maragda? Eren ells, allà, que baixaven pel passatge de Ros fins al carrer del Salze?
Abans que res, però, ells eren presència l'un per l'altre, l'alegria del contacte, de la trobada, del torbament davant la inevitable nuesa blanca. Ells hi eren, allà. Res més. Aquest era el camí dels àngels. Aquest era el lloc.
Quan les seves mirades es trobaven escampaven per l'univers la silenciosa dansa que ballaven els seus cors. Un cedia el pas a l'altre, això era tot. Ella, somrient, feia una inclinació. Ell, galant, li feia lloc. —No, jo no: tu primer. Jo, creació teva. Tu, sàlvia, delícia lentíssima del meu cor.
6. Què diem
Què diem quan diem presència? És difícil d'explicar. Presència és quan m'absento. Presència és quan la meva desaparició fa la presència de l'altre. Si vull saber com és l'altre he de fer-li lloc, he d'absentar-me de mi perquè es tracta de la seva presència en mi i això és el que estimo. No hi hauria presència seva sense absència meva. Si jo m'abstinc, tu et fas present. Endinsar-se en l'absència és progressar cap a la desaparició, la dissolució, fins que de sobte apareix la sorpresa. «Oh, ets tu, ets l'altre en mi somrient, quina alegria! La meva absència ha fet la teva presència. Jo sóc el desaparegut de mi ara que estic amb tu».
Busca la meva presència, diu un salm.
7. Per amor no vull callar
Lluna plena i espiral. També és difícil d'explicar però es veu des del balcó i per amor no vull callar. Sense amor no diria res. No podria parlar de les coses exactament com són. Seria terrible. L'exactitud és una perla. Sóc exacte quan et veig. Però què veig quan et veig? Abans que res veig una cosa nova que no havia vist abans i penso que no seria just que algú es quedés sense veure-la. Per això escric, perquè vegin. La bellesa s'ha de dir.
Feia fred i vent. Ens esforçàvem a mantenir l'equilibri. El carrer era un pendent i la lluna plena. Els seus cabells blancs eren la corona i la mirada somrient, la seva diadema en mi. Avui no he pogut dormir.
Ara, una quietud sosté l'univers i l'espiral que ens traspassa recorda el dibuix que som.
8. Una sàlvia
Un dia vem viatjar al cor d'una sàlvia. Recordes? Aquella flor lilosa, somrient, disposada en panícula ampla, amb bràctees grosses i tenyides de color violaci. Fixa't, fixa't que bonica és.
9. El silenci
«Bona nit el dia del nostre primer silenci».
Bon dia li he dit somrient quan m'he despertat.
Bon dia li he dit somrient quan m'he despertat.
10. El ball
El nostre primer ball va venir després de llarg temps d’aguait i de calma, després d'una immensa curiositat i després del formigueig de les grans expectatives que desprenen totes les esperes ardents.
J'attends ce soir pour que tu me dises quel est le mystère des petites fourmies qui t'ont bouleversées.
J'attendrai. La vàrem entonar al mateix temps i al mateix temps ens agafàrem les mans per ballar-la entre una paret i una barana.
Bouleversement, canvi, pertorbació, commoció.
El nostre primer ball va venir després de llarg temps d’aguait i de calma, després d'una immensa curiositat i després del formigueig de les grans expectatives que desprenen totes les esperes ardents.
J'attends ce soir pour que tu me dises quel est le mystère des petites fourmies qui t'ont bouleversées.
J'attendrai. La vàrem entonar al mateix temps i al mateix temps ens agafàrem les mans per ballar-la entre una paret i una barana.
Bouleversement, canvi, pertorbació, commoció.
11. El dibuix
Aquest matí he trobat a la butxaca el mocador amb el que ahir al vespre vàrem netejar el banc on havíem de seure. Era fosc i feia pendent però això no va impedir que estudiéssim meticulosament la direcció de la llum que ens havia d'il·luminar el rostre ja que amb ell havíem d'il·luminar els nostres cossos tant per dins com per fora fins que no s'encenguessin del tot, ja que ells, al seu torn, havien d'il·luminar també l'univers sencer. Així, a poc a poquet, la claror i la transparència anaven fent llum al temple de la mútua contemplació, un lloc que abans no hi era en absolut.
Per això procedíem amb tanta cura conscients de la transcendència de les nostres accions. Una petita oscil·lació, un petit dubte, un parpelleig i tot podia caure fet trossos.
Quantes coses que depenien dels moviments de les nostres mans!
Probablement Orió o Lynx també percebien les carícies que féiem tot colorejant aquest dibuix que era un viatge per un lloc immens que ens acollia somrient en el qual, quan el silenci fou prou viu i serè, no dubtàrem d'entrar-hi.
Aquest fou en nostre primer dibuix, l'onzena primera cosa nostra.
Quan d'una cosa en diem «primera» diem que està arrelada als nostres orígens, al començament de la cosa i de tot, al moment pur i enlluernador del gran esclat de l'amor.
Heu de mantenir allò que heu sentit des del principi. Si ho manteniu també vosaltres us mantindreu tant en el Fill com en el Pare. I aquesta és la promesa que ell ens ha fet: la vida eterna.
Sant Joan parla de l’origen que és el Pare i de la doble unció amb la qual el Pare ens beneeix: les uncions del Fill i de l’Esperit i això és essencial. Aquest és el gran obsequi que surt de les entranyes de Déu que tant ens estima i que arriba a les nostres omplint-nos de vida eterna. Aquí hi ha el fonament de totes les coses perquè vol dir que tant en el principi com en el final hi trobem, al mateix temps, el Pare fent-nos incessantment aquests dos grans regals: la unció del Fill que ens porta a la veritat i la unció de l’Esperit que ens fa conèixer i estimar.
Els amants són coneixedors d'aquests grans misteris perquè ja els són, en són encarnació.
Aquest matí he trobat a la butxaca el mocador amb el que ahir al vespre vàrem netejar el banc on havíem de seure. Era fosc i feia pendent però això no va impedir que estudiéssim meticulosament la direcció de la llum que ens havia d'il·luminar el rostre ja que amb ell havíem d'il·luminar els nostres cossos tant per dins com per fora fins que no s'encenguessin del tot, ja que ells, al seu torn, havien d'il·luminar també l'univers sencer. Així, a poc a poquet, la claror i la transparència anaven fent llum al temple de la mútua contemplació, un lloc que abans no hi era en absolut.
Per això procedíem amb tanta cura conscients de la transcendència de les nostres accions. Una petita oscil·lació, un petit dubte, un parpelleig i tot podia caure fet trossos.
Quantes coses que depenien dels moviments de les nostres mans!
Probablement Orió o Lynx també percebien les carícies que féiem tot colorejant aquest dibuix que era un viatge per un lloc immens que ens acollia somrient en el qual, quan el silenci fou prou viu i serè, no dubtàrem d'entrar-hi.
Aquest fou en nostre primer dibuix, l'onzena primera cosa nostra.
Quan d'una cosa en diem «primera» diem que està arrelada als nostres orígens, al començament de la cosa i de tot, al moment pur i enlluernador del gran esclat de l'amor.
Heu de mantenir allò que heu sentit des del principi. Si ho manteniu també vosaltres us mantindreu tant en el Fill com en el Pare. I aquesta és la promesa que ell ens ha fet: la vida eterna.
Sant Joan parla de l’origen que és el Pare i de la doble unció amb la qual el Pare ens beneeix: les uncions del Fill i de l’Esperit i això és essencial. Aquest és el gran obsequi que surt de les entranyes de Déu que tant ens estima i que arriba a les nostres omplint-nos de vida eterna. Aquí hi ha el fonament de totes les coses perquè vol dir que tant en el principi com en el final hi trobem, al mateix temps, el Pare fent-nos incessantment aquests dos grans regals: la unció del Fill que ens porta a la veritat i la unció de l’Esperit que ens fa conèixer i estimar.
Els amants són coneixedors d'aquests grans misteris perquè ja els són, en són encarnació.
―――――――――――――――――――――――――――――――――――――
«Mas con la lengua muerta y fría en la boca, pienso mover la voz a ti debida (...) y aquel sonido hará parar las aguas del olvido». Égloga III. Garcilaso de la Vega.
―――――――――――――――――――――――――――――――――――――
f ü r M i z z i
6/12/2018
