Parada 851


Quan ja s'havien tancat les portes i l'autobús havia avançat un parell de metres, va arribar una dona carregada amb dues bosses grans i plenes de menjar. Plovia. Venia del Dia.
       
Va veure que no hi havia sigut a temps i es va disposar a deixar la càrrega a terra quan el conductor va obrir les portes. Mentre pujava va dir gràcies. No ho va emfatitzar com probablement hagués volgut perquè encara esbufegava però es va fer sentir. Vaig veure la seva mirada d'agraïment i la del conductor. 
       Allò que acabava de passar era gratuït del tot. Podia no haver passat i és clar que no només havia passat aquesta vegada. Coses com aquesta, però, em paralitzen. 

       Per uns brevíssims instants s'ha donat un gran intercanvi d'alegries difícil d'explicar. Un moment d'estat de gràcia, un trosset d'univers il·luminat per una espurna de llum pura i neta com l'aire que es respira aquí, a la parada 851 del 17. Podia no haver estat així. Podia no haver-ho vist. Hagués pogut no dir-ne res.