En quin moment ho comencem a fer? D’on ens ve aquesta parla? Per on passa abans de ser dita? Hi era anteriorment? On va? Per què n’hi ha? Per on transcorre? En quina cadena del dir s’inscriu? N’hi ha més d’una? Totes són la mateixa? O es tracta d’un pur dir, del «dir pur» del qual parlaven els antics? Es pensa o es pot pensar un dir així? Es pot dibuixar el punt on això esdevé?
La generació de la paraula és un misteri tan gran que ningú l’ha assolit. Irineu de Lió, per exemple, va escriure:
«No es pot separar la paraula [Logos] de Déu Pare. La seva generació ¿qui la podria narrar? Quan escrutem la generació del Verb per part del Pare pensem en la prolació d'un verb dit per una llengua humana. Però si això ho apliquem mimèticament al Verb de Déu donem a entendre que ni coneixem les coses humanes ni les divines. Si algú us pregunta: “Com ha estat dit el Verb pel Pare?” li heu de respondre que aquesta emissió o generació o enunciació o manifestació o qualsevol altre nom que es vulgui donar a aquesta generació inefable, ningú no la coneix: ni Valentí, ni Marció, ni Saturní, ni Basílides, ni els Àngels, ni els Arcàngels, ni els Principats, ni els Poders, sinó tan sols el Pare que ha engendrat i el Fill que ha nascut».
Els cristians considerem la paraula no tan sols com a dita sinó com a engendrada tal com una mare engendra un fill. Per això parlem de la mare de les paraules, la Mare de Déu, la Mare del Verb.
El coll d’una persona parla del trajecte que fa la paraula quan és donada. Del cor, pel coll fins als llavis. És un trajecte subtil i difícil de descriure però la mà d’aquest frontal l’expressa molt bé. Hi ha bastants santuaris vinculats a la Mare de Déu del Coll: al barri de la Font-Rúbia —el Coll— de Barcelona, l’ermita de Guiró, l’església de Salàs de Pallars o el santuari d'Osor en són exemples. D’aquest darrer el Museu de Vic conserva el frontal d'altar del segle XII.
La Mare de Déu del Coll, la Mare de Déu del Cor, la Mare de Déu de la Paraula, el Cor de Maria, el Coll de Maria per on passa la paraula abans o en ser dita. Un punt intimíssim entre flors que ni els dits no poden tocar. Un punt lluminós i silenciós. El punt del sant contacte
2. Abans tot eren vinyes, aquí
PANORAMA
La paraula panorama ve del grec παν (pan, tot) i ὅραμα (orama, vista). No significa, però, «tot allò que es veu» com podria semblar sinó «visió total o global o conjunta o visió de tot» perquè l'element rector d'un compost és l'arrel final de la qual depèn allò que va davant. Per això és «visió de tot o total» i no «tot allò que es veu».
Si, per exemple, diem «funàmbul» (funus, corda i ambulare, caminar) no diem «una corda que camina» sinó que parlem d'algú «que camina per una corda». Si diem «digitígrad» no ens referim a uns dits que caminen sinó a algú «que camina sobre els dits», si diem «pisciforme» no diem «un peix i la seva forma» sino alguna cosa que té forma de peix.
Perquè tot allò que es veu no hi cabria dins nostre però una visió de tot sí que la podem tenir i és just, aconsellable, saludable, propi de nosaltres i molt tonificant que la tinguem.
No som tot però podem veure tot.
Els cristians tenim en Jesús el panorama de la vida.
Aquí, des del Carmel, tot són panoràmiques. Panorama amb vinyes, doncs, avui, aquí, al Coll del Carmel.
COLL
Del llatí cŏllum. Vinculada a l'arrel indoeuropea *kwel- (remoure o moure a l'entorn) en la idea que el coll és la part anatòmica més elevada que gira i permet dirigir el cap en distintes direccions. A la mateixa arrel s'associa el verb colĕre (habitar, cultivar, remoure la terra. D'aquí: colon, colònia, cultura, terrícola, etc) i κύκλος (cercle): cicle, cicló, bicicleta, encíclica, etc.
CARMEL
«Al Carmel, abans, quan jo vaig venir, tot eren vinyes» em va dir un vell d'ulls molt blaus i cabells blanquíssims. El Carmel, abans d'abans, també. Carmel vol dir «jardí» (Karmel en àrab) o «vinyes de Déu» (Karem El en hebreu) perquè abans la muntanya era plena de vinyes, famoses per la seva fertilitat. La història diu que allà —aquí— hi van passar grans coses.
«Forja una imatge». L'expressió és contundent. No sé si hi pot haver una definició més exacta d'allò que és una imatge.
No què és una imatge sinó com és. Una imatge és una forja de cops d'ull, de mall i de foc. Carbons roents. Pim pam. És un imperatiu. «Au va, a forjar! Forgeu un panorama, una imatge de tot, ja que dieu que el tot us ha picat verinosament» va dir Moisès al poble.
La forja, però, seria impensable sense el factor pregària. Si al forjador ens l'imaginem pregant mentre treballa veurem com s'engradeix considerablement la seva figura en el nostre interior.
Moisès va pregar perquè les imatges només venen pregant. No hi ha imatges de veritat sense l'exercici continuat —pim pam— de la pregària. Una imatge sense pregària no seria imatge de veritat. Seria una altra cosa.
«Et mano que forgis una imatge. Després veuràs com tenia raó perquè veuràs una imatge guarint, veuràs com ho fa una imatge per guarir, veuràs el procés de guarició»
Els cops de mall, l'escalfor de la forja, el bufador, el coure arroentat: per si sola aquesta és una gran imatge amb gran poder terapèutic.
Déu, amb les paraules que li diu a Moisès ens guareix amb una nova idea seva, una nova creació, un nou moment, una nova etapa històrica: la de la imatge. Encara en vivim. Abans de Moisès —el Moisès del nostre ser— no sabíem què era imatge, però Déu digué imatge.
Ara sabem que amb imatge guarim. Això ho sabia bé Freud. «Els qui hauran estat picats, si la miren —si miren la imatge— salvaran la vida». Salvar vides volia el doctor.
Una mort de creu vol dir una mort d'imatge, en imatge, amb imatge o una mortimatge. Jesús no va morir d'infart, despenyat, apunyalat, ofegat o de mort natural. Va morir in-signe, en imatge, en creu. Avui els monjos canten:
No què és una imatge sinó com és. Una imatge és una forja de cops d'ull, de mall i de foc. Carbons roents. Pim pam. És un imperatiu. «Au va, a forjar! Forgeu un panorama, una imatge de tot, ja que dieu que el tot us ha picat verinosament» va dir Moisès al poble.
La forja, però, seria impensable sense el factor pregària. Si al forjador ens l'imaginem pregant mentre treballa veurem com s'engradeix considerablement la seva figura en el nostre interior.
Moisès va pregar perquè les imatges només venen pregant. No hi ha imatges de veritat sense l'exercici continuat —pim pam— de la pregària. Una imatge sense pregària no seria imatge de veritat. Seria una altra cosa.
«Et mano que forgis una imatge. Després veuràs com tenia raó perquè veuràs una imatge guarint, veuràs com ho fa una imatge per guarir, veuràs el procés de guarició»
Els cops de mall, l'escalfor de la forja, el bufador, el coure arroentat: per si sola aquesta és una gran imatge amb gran poder terapèutic.
Déu, amb les paraules que li diu a Moisès ens guareix amb una nova idea seva, una nova creació, un nou moment, una nova etapa històrica: la de la imatge. Encara en vivim. Abans de Moisès —el Moisès del nostre ser— no sabíem què era imatge, però Déu digué imatge.
Ara sabem que amb imatge guarim. Això ho sabia bé Freud. «Els qui hauran estat picats, si la miren —si miren la imatge— salvaran la vida». Salvar vides volia el doctor.
Una mort de creu vol dir una mort d'imatge, en imatge, amb imatge o una mortimatge. Jesús no va morir d'infart, despenyat, apunyalat, ofegat o de mort natural. Va morir in-signe, en imatge, en creu. Avui els monjos canten:
Us adorem, oh Crist, i us beneïm, perquè per la vostra creu heu redimit el món
Creu silenciosa. Ningú no n'ha de fer ni en pot dir res. Stabat. És tot. Per això avui, un dia després d’ahir, és la festa de la Mare de Déu dels Dolors.
Stabat Mater dolorosa Iuxta crucem lacrimosa Dum pendebat Filius.